SENSE COR - Part II

Vaig recuperar el cor el matí de Sant Jordi.

—Procura posar-te'l en algun lloc discret— em va dir la Marta sense aixecar la vista dels expedients.

Vaig mirar per la finestra. Plovia a bots i barrals.

—Per què?

Va estampar un segell.

—Perquè després s'emocionen i aquí no tenim cap fregona prou grossa.

Vaig sortir al carrer.

La pluja convertia les rambles en un riu de paraigües. La gent caminava de pressa protegint llibres i roses sota les jaquetes.

Vaig obrir el paraigua negre que acabava d’agafar de l’Oficina d’Objectes Perduts. Vaig avançar unes quantes illes fins que vaig trobar una antiga cabina telefònica. Els vidres estaven entelats, el telèfon havia desaparegut i al terra encara hi quedaven restes d'una guia telefònica desfeta per la humitat. Em va semblar un lloc prou funcional. Només havia de posar-me un cor.

Vaig entrar-hi. Vaig obrir la Caixa 47. No hi havia instruccions d’ús, només una nota d’advertència.

LES PRIMERES PALPITACIONS PODEN RESULTAR DESCONEGUDES.

Vaig pensar que exageraven.

El cor encara conservava una mica d'escalfor. El vaig col·locar amb cura de no tacar-me la camisa.

Vaig esperar. Res.

Just quan anava a cordar-me els botons...

Bum.

Vaig mirar rere meu. La cabina era buida.

Bum. Bum.

Vaig trigar uns segons a entendre que aquell soroll venia de dins meu.

Quan vaig sortir de la cabina encara continuava plovent i una gota em va relliscar galta avall. Sense pensar-hi, me la vaig eixugar. Llavors, em vaig quedar observant els dits. Estaven humits. Per primera vegada en molts anys la pluja em molestava una mica. Possiblement, el cor començava a tenir efectes secundaris.

La pluja no amainava i les parades de Sant Jordi resistien impertèrrites sota els tendals.

Vaig passar davant d'una floristeria. Sense saber ben bé per què, em vaig aturar. Les roses omplien l'aire d'una olor que em va obligar a entrar-hi. Vaig inspirar profundament. Feia anys que devien fer aquella olor. Simplement jo no la recordava.

Vaig allargar la mà per acostar-me una mica més una rosa.

—Ai!

Una espina se'm va clavar al dit.

Vaig retirar la mà de cop. Una petita gota de sang començava a aparèixer. La vaig mirar desconcertat. Era una punxada minúscula i tanmateix feia mal.

La florista va sortir del darrere del taulell.

—S'ha punxat?

Vaig assentir sense deixar de mirar-me el dit.

Va observar la punxada un instant.

—Les roses tenen aquestes coses.

Vaig mirar la rosa, després el dit.

—No entenc com una cosa tan bonica pot fer mal.

Ella em va mirar als ulls.

—Precisament perquè és bonica.

I em va picar l'ullet.

De sobte vaig notar una altra punxada. Aquesta vegada no era al dit, sinó al pit. Instintivament vaig posar-me la mà al cor. Aleshores vaig notar una escalfor estranya. Potser la florista tenia la calefacció massa alta. L’escalfor augmentava. Em vaig tocar la camisa. Vaig mirar si sortia fum pel coll. Res. Vaig descordar-me un botó. Tampoc. Vaig ventar-me una mica amb la mà. La calor continuava allà. Llavors vaig concloure que el termòstat del cor devia haver-se desajustat.

Vaig alçar la vista. La florista somreia tímidament. Vaig acomiadar-me de pressa i vaig sortir al carrer. Al cap de tres passes l’escalfor va començar a desaparèixer.

Vaig continuar caminant. La pluja persistia.

En una plaça una noia recitava poesia. No m'hi vaig aturar perquè m'interessés. M'hi vaig quedar perquè la gent i els seus paraigües no em deixaven passar. No acabava d'entendre per què els poetes insistien a dir una cosa quan, aparentment, en volien dir una altra.

Quan va acabar de recitar vaig notar una esgarrifança que s'enfilava pels braços. Vaig mirar-me la pell, els pèls estaven completament eriçats. No feia gens de fred. Vaig tocar-me el front. No tenia febre. Vaig tornar a mirar els braços. Els pèls continuaven de punta. I llavors vaig notar una gota que relliscava lentament galta avall. Sense pensar-hi, me la vaig eixugar. Vaig aixecar el cap. El paraigua estava obert. Vaig tornar a mirar els dits. Estaven humits. Vaig arrufar el front. Era ben curiós. Aquells efectes secundaris començaven a ser difícils d’explicar. Demanaria pel llibre de reclamacions.

Vaig seguir caminant.

La pluja començava a amainar.

Algunes persones tancaven els paraigües. Altres encara els mantenien oberts, més per costum que per necessitat.

Vaig entrar en una llibreria. No buscava cap llibre, només aixopluc. Vaig començar a passar els dits pels lloms. Un rere l'altre fins que en vaig trobar un de petit.

El Petit Príncep.

El vaig treure del prestatge. Feia molts anys que no el veia. No recordava gairebé res de la història. Només que algú me l'havia llegit quan jo era petit. El vaig obrir per una pàgina qualsevol. Els ulls van anar directament a una frase.

Només s'hi veu bé amb el cor.

Vaig tornar-la a llegir. Després una tercera vegada. Em vaig tocar els ulls. Després el pit. Vaig tornar-me a tocar els ulls. No acabava d'entendre com es podia veure amb un òrgan que, fins feia una estona, només feia soroll i s'escalfava més del compte.

Vaig aixecar la vista.

—Perdoni...

La llibretera va deixar el llibre que estava ordenant.

—Sí?

Li vaig assenyalar la frase.

—Això... és una metàfora?

Va mirar la frase i va somriure.

—Sí.

—Què vol dir?

—Això ho haurà de descobrir vostè.

—No hi ha cap nota explicativa?

—No.

Vaig tornar a mirar la frase. Continuava sense entendre-la. I, sense saber ben bé per què, vaig acabar dirigint-me a la caixa amb el llibre sota el braç. La llibretera el va embolicar amb paper de seda. Ho va fer amb una cura exquisida com si no fos un llibre sinó quelcom molt més fràgil.

Quan vaig sortir de la llibreria gairebé no plovia. Vaig tancar el paraigua. Ja no el necessitava.

Vaig tornar a passar per davant de la floristeria. En veure'm, la florista va agafar una rosa lleugerament tancada.

—Tingui.

Vaig treure la cartera.

Ella va negar amb el cap.

—Aquesta encara no està a punt.

Vaig mirar la flor. Em semblava prou oberta. Vaig allargar la mà. La vaig agafar tot i les espines. No em vaig punxar. Sabia perfectament on s'amagaven. Vaig observar la rosa amb deteniment. Petites gotes de pluja s'aferraven als pètals.

—Grà... Grà... Gràcies.

Tenia una pressió estranya a la gola que em dificultava articular. Vaig empassar saliva. No va marxar. Vaig tornar a empassar. Tampoc. Llavors vaig beure un bon glop d'aigua. La pressió continuava allà. Em vaig tocar el coll i vaig concloure que el cor devia pressionar algun conducte que no tocava. No sabia que també requeria inspecció tècnica.

Ella va somriure. Jo també.

En aquell precís moment es va obrir una clariana entre els núvols. Els primers rajos de sol van començar a il·luminar els carrers. Les roses començaven a eixugar-se. Els llibres treien el cap de sota els tendals. No vaig pensar que el sol hagués sortit per mi, però vaig descobrir que la llum podia transformar completament una ciutat.

Quan vaig arribar a casa vaig deixar el paraigua a l’entrada i El Petit Príncep damunt la taula de la cuina. Vaig omplir d'aigua un gerro de vidre i hi vaig deixar la rosa. Va ser aleshores quan vaig descobrir que, entre la tija i el cordill, hi havia un petit paper plegat. El vaig desplegar.

Hi deia:

No intentis obrir-la abans d'hora.

Vaig mirar la rosa lleugerament tancada. Vaig pensar que la florista devia preocupar-se massa per les seves flors.

Després vaig obrir El Petit Príncep. Vaig buscar aquella frase.

Només s'hi veu bé amb el cor.

Vaig tornar a llegir-la. Continuava sense entendre-la. Vaig passar unes quantes pàgines més. I encara unes quantes més. Vaig acabar tancant el llibre. Potser encara no era el moment.

Llavors vaig mirar la rosa. El petit punt de sang del dit gairebé havia desaparegut. La punxada també.

Aquella nit em vaig rentar les dents, em vaig posar el pijama i, just abans d'apagar el llum, em vaig treure el cor i el vaig deixar damunt la tauleta de nit al costat del Petit Príncep. La diada s’havia acabat.

L'endemà al matí em vaig rentar les dents i em vaig vestir, meticulosament, com cada dia. Em notava estranyament lleuger, com si m’hagués deixat alguna cosa important. Vaig anar a la cuina. 

La primera cosa que vaig veure va ser la rosa. Durant la nit s'havia acabat d'obrir. Al seu costat hi havia el paper de la florista. El vaig tornar a llegir.

No intentis obrir-la abans d'hora.

Vaig mirar la rosa una bona estona. Llavors vaig tornar a l’habitació.

El cor continuava damunt la tauleta de nit, exactament on l'havia deixat abans d'anar a dormir. Em vaig quedar observant-lo en silenci. Finalment el vaig agafar i me'l vaig tornar a posar.

Va començar a bategar exactament igual que el dia anterior. Però jo el sentia d'una altra manera. No era Sant Jordi. No hi havia llibres, ni roses, ni poesia. Només era un dijous qualsevol. Els batecs, però, ja no em semblaven un soroll, sinó una conversa.

Abans de sortir de casa vaig tornar a obrir El Petit Príncep per la mateixa pàgina. Els ulls van anar directament en aquella frase.

Només s'hi veu bé amb el cor.

Vaig somriure.

A fora feia un sol radiant. Tanmateix vaig agafar el paraigua i me’l vaig posar sota el braç. La frase continuava sent exactament la mateixa. Però jo ja no.