SENSE COR - Part I

El meu primer dia a l’Oficina Municipal d’Objectes Perduts, m’esperava trobar un magatzem ple de paraigües. En teoria, la gent perd paraigües. A la pràctica, són els paraigües els que perden la gent. Se’n desvinculen al més mínim indici de sol i comencen una nova vida sense mirar enrere.

En lloc d’això, vaig entrar en un magatzem que semblava un museu de vides que la gent havia decidit no acabar. Cada objecte tenia un codi de barres, una prestatgeria i un formulari innecessàriament llarg. Aviat vaig descobrir que la burocràcia no resol les pèrdues; simplement les arxiva per ordre alfabètic.

Allà no hi ha res oficialment oblidat. Tot queda registrat com a:

PENDENT DE RECUPERACIÓ

Perquè, pel que sembla, l’esperança sona millor quan s’imprimeix en majúscules.

La Marta, la meva supervisora, em va fer la xerrada de benvinguda amb el to d’una dona que havia vist massa motxilles abandonades per continuar creient en el romanticisme.

—Primera norma —va dir.

—Nosaltres cataloguem objectes, no emocions. El dia que comencis a imaginar històries, estaràs perduda.

Vaig assentir amb diligència. Vaig començar a imaginar històries immediatament.

Abans de mig matí ja havia tramitat:

• 12 paraigües (tots negres, tots convençuts que eren únics).

• Una carta d'amor sense destinatari.

• Un anell de compromís dins d'un ou Kinder.

• Un ram de roses de plàstic.

I aleshores va aparèixer la Caixa 47.

Era a la prestatgeria més alta. No per motius de seguretat, sinó per seguretat emocional.

La descripció del contingut deia:

COR HUMÀ — CONSERVAT

PROCEDÈNCIA: SALA DE BANQUETS D’UN CASAMENT

ESTAT: ENCARA BATEGA (sorprenentment)

SITUACIÓ: PENDENT DE RECUPERACIÓ

Me’l vaig quedar mirant com si estigués a punt de presentar-se. Perquè, sincerament, com es pot perdre un cor i no morir-se a l’acte? I, tanmateix, allà era. Entre una cistella de pícnic i una bossa plena d’imants de nevera.

La Marta va veure la meva cara.

—Ni se t’acudeixi —va advertir-me—. Ja estàs cavil·lant.

I tenia tota la raó.

Vaig començar a apuntar possibles explicacions:

• esgotament emocional

• un gest simbòlic que havia anat massa lluny

• una ruptura sentimental interpretada de manera excessivament literal

O bé, la meva teoria menys preferida:

• algú no se n’havia sortit

Una tarda va sonar el telèfon.

—Objectes Perduts, bona tarda.

—Crec que tenen un cor. El meu —va dir una veu rogallosa amb absoluta naturalitat.

Va faltar poc perquè saludés militarment la prestatgeria.

—Sí, Caixa 47 —vaig respondre.

L’home va riure per sota el nas.

—Ah, encara m’està esperant, doncs.

Vam acordar que passaria dimarts al matí.

Vaig passar els dos dies següents assajant possibles frases emotives de lliurament, com ara: “Gràcies de tot cor” o “Espero que gaudís del casament”.

Va arribar dimarts. Ell no.

La Caixa 47 va tornar a la prestatgeria en un tancar i obrir d’ulls.

La Marta es va arronsar d’espatlles.

—Això ja passa.

Va arxivar l’expedient.

—Recuperar-lo és molt més senzill que tornar-lo a obrir.

L’estat oficial continuava sent:

PENDENT DE RECUPERACIÓ

Un mes més tard vam rebre una altra trucada. La mateixa veu rogallosa.

—Objectes Perduts, bon dia.

—Encara tenen el meu cor? —va preguntar.

—Sí, Caixa 47.

Vam acordar que passaria dimecres. Aquesta vegada sí que es va presentar.

Caminava a poc a poc, amb les mans a les butxaques de l’abric, com si no tingués res més urgent a fer.

Es va acostar al taulell.

—Vinc a recollir el meu cor.

—Aquí el té —vaig dir intentant guardar la compostura.

Vaig deixar la caixa sobre el taulell i vaig esperar que afegís alguna cosa més.

No ho va fer.

Finalment no em vaig poder contenir.

—Perdoni la meva insolència… però com es pot oblidar un cor?

Va assentir pensatiu.

—Sí. La gent sempre s’ho pregunta.

Va fer una pausa, com si estigués a punt de revelar un gran secret.

—La veritat és que només el feia servir quan les circumstàncies ho requerien. Casaments, aniversaris, Sant Jordi… les formalitats habituals.

Silenci.

Va continuar, impassible.

—La major part del temps només complica les coses. Fa que les decisions siguin més lentes. Les converses més llargues. El son més lleuger.

El vaig fulminar amb la mirada.

Ell va continuar.

—He comprovat que funciono perfectament bé sense ell. Els sentiments estan sobrevalorats. La societat peca de ser massa sentimental.

Em va mirar.

Jo vaig somriure.

Es va posar la caixa sota el braç amb la mateixa naturalitat amb què hauria agafat un entrepà. Va acomiadar-se amb la mà.

Quan ja era gairebé a la porta es va aturar. Va tornar enrere.

—Una última pregunta.

—Sí?

—Sap si les instruccions venen a dins?

—Les instruccions?

—Per saber què se suposa que he de sentir.

Vaig obrir la boca. La vaig tornar a tancar. I vaig admetre que no n'havia vist cap.

Va assentir, com si ja s'ho esperés.

—Llàstima.

Finalment va marxar.

Vaig actualitzar el registre:

CAIXA 47 — RECUPERADA

Durant una estona vaig quedar-me asseguda observant-lo mentre s’allunyava, lleugerament desconcertada. Abans de sortir al carrer va agafar distretament un paraigua negre d’una pila amb una etiqueta que deia:

PREPARAT PER A UNA NOVA VIDA

A fora plovia a bots i barrals.

Només més tard, quan em vaig reclinar a la cadira i casualment vaig alçar la vista cap a la paret, vaig veure el calendari.

23 d’abril.

I de sobte vaig entendre per què havia vingut a buscar el seu cor precisament aquell matí. I per què havia sonat tan poc preocupat, tan lleugerament molest, com si simplement estigués recollint una cosa que només necessitava per un dia.

Va ser aleshores quan vaig adonar-me que, igual que els paraigües, hi ha gent que no perd realment el cor. Simplement decideix no portar-lo a sobre. Excepte, potser, quan el calendari hi insisteix. Exactament igual que la meteorologia.