DESCEREBRATS 3.0 - Part I

Quan vaig començar a treballar a l’Oficina Municipal d’Objectes Perduts, pensava que la gent perdia objectes. Vaig trigar poc a descobrir que el que la gent perdia eren fragments de vida. Els objectes només eren les proves.

La Marta, la meva supervisora, portava prou anys allà per haver deixat de sorprendre’s.

—No intentis entendre res —em va advertir el primer dia mentre jo contemplava amb estupor una cama prostètica amb varius—. Si intentes entendre-ho, no acabarem mai.

—Tu no ho intentes?

—Fa anys que vaig deixar de fer-ho.

Durant la meva primera setmana vaig registrar:

• una dentadura postissa amb càries.

• unes ulleres sense vidres.

• una perruca amb caspa.

• una brúixola que havia perdut el nord.

• un ull de vidre amb lleganyes.

Però mai no havíem rebut cervells. Fins que es va produir l’apagada general.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

La nit de l’apagada, la ciutat no va entrar en pànic. Va vacil·lar.

Al principi tothom va suposar que el problema era local. Una bateria buida. Un endoll defectuós. Un router enfadat en algun racó...

La gent picava pantalles, sacsejava cables i desendollava aparells amb la confiança tranquil·la de qui creu que el món sempre es pot reiniciar.

Però la llum no va tornar. Les pantalles van continuar apagades. I, a poc a poc, pels carrers es va estendre una cosa desconeguda: el silenci sense notificacions.

Aquella nit vaig tornar a casa fent servir la memòria, que va resultar ser més lenta que el GPS però sorprenentment més fiable. Pel carrer la gent caminava amb cautela, com si l’absència de les pantalles els hagués reduït el sentit de l’orientació. En una cruïlla vaig veure un home plantat davant d’un semàfor apagat esperant que li digués què havia de fer.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

L’endemà al matí vam rebre una entrega insòlita. Tres caixes segellades procedents dels magatzems centrals.

L’etiqueta de la primera deia:

CERVELL HUMÀ —  EN DIPÒSIT TEMPORAL

ESTAT: INTACTE

SITUACIÓ: PENDENT DE RECUPERACIÓ

La Marta va mirar la Caixa. Després en va segellar el formulari sense més ni més.

—Ja hi tornem.

—Ja hi tornem?

—Cada pocs anys passa el mateix. Quan alguna cosa falla, tothom recorda on va deixar el cervell.

—La gent perd cervells?

—No.

Va aixecar la vista.

—La gent delega massa.

Al migdia ja en teníem nou.

Alguns arribaven empaquetats amb una cura exquisida. Altres apareixien dins de bosses de supermercat, encara tebis, com si acabessin de ser extrets. Un portava una nota adhesiva que deia: “Torno de seguida, potser.”

Vam haver de crear una nova categoria al registre:

EQUIPAMENT COGNITIU

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

La primera persona que va venir a recuperar un cervell es va presentar poc abans de tancar. Era un home de mitjana edat, educat, lleugerament avergonyit, amb un mapa de paper plegat sota el braç.

—Crec que tenen una cosa que em pertany. El meu cervell.

Li vam portar la Caixa 12.

La va obrir lentament, amb la tendresa de qui retroba una antiga amistat.

El va sospesar amb les mans.

—Havia oblidat com n’és de pesat.

—I per què el va deixar aquí?

Es va encongir d’espatlles.

—Eficiència.

Silenci.

—Eficiència?

—Ara hi ha massa coses que pensen per tu. Indicacions, decisions, recomanacions. Fins i tot les opinions venen prefabricades.

Va donar uns copets afectuosos a la caixa.

—Va començar a semblar-me redundant.

—I ahir?

—L’apagada.

Vaig assentir.

—L’apagada.

—Vaig passar vint minuts intentant recordar la meva pròpia adreça. Llavors vaig recordar que encara tenia això.

Va donar uns copets al mapa.

—Després en vaig passar quinze més intentant recordar el número de telèfon de la meva dona.

El vaig mirar fixament.

—Va oblidar el número de la seva dona?

Va semblar lleugerament ofès.

—No.

Una pausa.

—Finalment el vaig recordar.

Una altra pausa.

—Em sembla.

Va tornar a mirar el cervell.

—La veritat és que només el feia servir per recordar on havia aparcat el cotxe.

Va sospirar.

—I darrerament ni tan sols per això.

Vaig observar el cervell, pensativa.

—Quant temps feia que era aquí?

Va reflexionar uns segons.

—Sis anys.

Per poc no em cau el formulari de les mans.

—Sis anys?

—Cinc i mig, potser.

Es va encongir d’espatlles.

—El temps passa volant quan és algú altre qui pensa per tu.

Durant un instant cap dels dos no va dir res. Després va abaixar la veu.

—La cosa estranya és que…

—Què?

—Abans pensava que em simplificava la vida.

—I ara?

Va mirar la caixa.

—Ara no n’estic tan segur.

Va signar els papers, es va posar el cervell sota el braç i es va dirigir cap a la porta. A mig camí es va aturar.

—Ah.

Va tornar al taulell.

—Una cosa més.

—Sí?

—Sap si s’ha de carregar?

Vaig obrir la boca. La vaig tornar a tancar.

—Amb els temps que corren, no em sorprendria pas—vaig dir finalment.

Ell ho va considerar durant un instant. Després va agafar un carregador antic d’una caixa etiquetada PER SI DE CAS i se’n va anar.

Durant els dos dies següents va venir més gent:

• Una estudiant que només necessitava el cervell en època d’exàmens.

• Un home que preferia no donar masses voltes a les coses.

• Una dona que esperava que el seu costum de reflexionar encara estigués en bon estat.

Un visitant va tornar el seu cervell al cap de vint minuts.

—Fa massa soroll —va dir—. Havia oblidat que els pensaments mai descansen.

Quan finalment va tornar l’electricitat, el flux de visitants es va reduir. Alguns cervells van continuar a les prestatgeries esperant pacientment el seu torn que mai arribava.

Llavors, vaig recordar una de les primeres coses que havia après a l’oficina: la part més estranya de la feina no era allò que la gent perdia, sinó allò que no trobava a faltar.

La Marta en va actualitzar l’estat.

PENDENT DE RECUPERACIÓ

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Una setmana després, la ciutat havia reprès els seus hàbits. Les pantalles brillaven. Les recomanacions havien tornat. La navegació també. Pensar, en gran part, no.

Aquella tarda vaig descobrir una caixa que mai no havia obert.

L’etiqueta deia:

CERVELL HUMÀ — SENSE RECLAMAR

ESTAT: IMPECABLE

La vaig observar durant una bona estona. Em preguntava quina mena de vida deixa tan poques marques d’ús.

Més tard, mentre tancava l’oficina, vaig veure una cosa sota el taulell. Era el mapa plegat que l’home de la Caixa 12 s’havia deixat. El vaig desplegar amb cura. El paper estava ple de plecs i desgastat per les vores. Alguns carrers havien estat resseguits amb bolígraf. Als marges hi havia petites anotacions escrites a mà. Algú hi havia confiat de debò.

A fora, els fanals s’anaven encenent un rere l’altre, com una ciutat que recupera la memòria.

Vaig mirar el mapa. Després el cervell impecable que continuava esperant a la prestatgeria.

Va ser aleshores quan vaig comprendre que, igual que els mapes antics, la gent no perd realment el cervell. Simplement deixa de portar-lo quan apareix alguna cosa més còmoda. Fins que un dia desapareix el senyal, s’acaba la bateria o el món es queda a les fosques. I, de sobte, necessita trobar el camí de tornada a casa.

Vaig tancar l’oficina com cada vespre. El mapa va quedar plegat damunt del taulell. El cervell intacte, a la prestatgeria. I jo, per primera vegada, no tenia clar quin dels tres pesava més.