DESCEREBRATS 3.0 - Part II

Aquella nit vaig arribar a casa després de la meva visita a la grisa Oficina Municipal d’Objectes Perduts. Vaig deixar les claus al rebedor, les sabates sota el penjador i el cervell —encara dins la caixa— damunt la tauleta de nit. Li quedava poca bateria. El vaig connectar al carregador antic que m'havia endut d'allà i me'n vaig anar a dormir.

L'endemà em vaig llevar, dutxar, rentar les dents, vestir i, just abans de sortir de casa, em vaig posar el cervell. El primer que em va sorprendre va ser el pes. No recordava que pensar cansés tant el coll.

Durant el trajecte cap a la feina em tocava el cap cada dos per tres, convençut que, tard o d'hora, se m'acabaria desencaixant. Però continuava allà, ferm, com si mai no hagués marxat.

Mentre esperava que un semàfor es posés verd, vaig començar a taral·lejar una cançó. Al cap de pocs segons en recordava tota la lletra. Em vaig sorprendre cantant-la sencera, ni tan sols recordava que encara la sabés.

Quan vaig arribar a l'oficina, vaig deixar la cartera damunt la taula i vaig anar directe a la màquina de cafè. Era un gest automàtic. O, almenys, fins aquell dia.

La pantalla em va donar la benvinguda.

CAFÈ SOL

TALLAT

CAFÈ AMB LLET

CAPUCCINO

Vaig allargar el dit cap al cafè amb llet. Em vaig aturar. Feia anys que sempre premia el mateix botó.

De sobte em vaig preguntar si realment era el cafè que més m'agradava o  si simplement m'hi havia acostumat. Vaig pensar que el cafè sol tenia més gust de cafè però que el cafè amb llet em cremava menys la llengua. Vaig dubtar si posar-hi sucre, o sacarina, o res. Vaig consultar les calories del capuccino i qüestionar si el cafè descafeïnat encara es podia considerar cafè.

Quan finalment em vaig decidir, la màquina va mostrar un missatge:

TEMPS D'ESPERA ESGOTAT.

Vaig haver de començar de nou.

Vaig sospirar. No recordava que preparar un cafè exigís tantes decisions...

—Encara no tens el cafè? —va preguntar un col·lega.

Vaig negar amb el cap.

—Estava pensant.

Em va mirar estranyat.

—Per un cafè?

Vaig mirar la pantalla.

—Resulta que sí.

Va arronsar les espatlles, va prémer el primer botó que va trobar i va tornar al despatx amb el cafè a la mà.

Aquella tarda m’havien convidat com a ponent a l’acte inaugural d’un congrés sobre Intel·ligència Artificial aplicada a la simplificació de la vida quotidiana. El recinte firal quedava a l’altra punta de la ciutat i jo no hi havia estat mai.

Instintivament vaig treure el mòbil però, per molt que insistís, la pantalla no s’il·luminava. No tenia bateria. LLavors vaig recordar que la nit passada havia carregat el cervell, no pas el mòbil. Vaig maleïr la poca autonomia del cervell.

Aleshores vaig buscar a la butxaca de la jaqueta el mapa vell de paper que m'havia guiat durant l'apagada, però vaig recordar, amb una petita rabieta, que me l'havia deixat oblidat damunt del taulell d'aquella depriment oficina de l'ajuntament.

Vaig sospirar i, en alçar la vista, vaig veure un quiosc uns metres més enllà.

—Perdoni... Teniu un mapa de la ciutat?

L'home va aixecar el cap del diari.

—Un mapa?

—Sí.

—De paper?

Va desaparèixer uns instants darrere una prestatgeria. Quan va tornar, portava un mapa encara embolicat amb plàstic.

Va somriure.

—Feia anys que ningú no me'n demanava cap.

—També necessitaria un bolígraf.

Va assentir.

—Quan la gent compra un mapa, normalment també compra un bolígraf.

—Per què?

—Perquè els camins no venen marcats.

Vaig pagar-ho tot i vaig seure en un banc.

En desplegar el mapa, vaig trigar una estona a recordar com funcionaven aquells carrers dibuixats. Primer vaig buscar el punt on era i el lloc on volia anar. Després, i amb el bolígraf, vaig traçar una línia entre tots dos. Finalment, vaig començar a caminar.

Al cap de deu minuts em vaig adonar que m'havia equivocat de carrer. Feia molt de temps que no em perdia.

Vaig mirar al meu voltant. Una senyora passejava un gos.

—Perdoni... El carrer Sant Pere?

Va somriure.

—Segueixi fins al forn de pa de la cantonada.

Va assenyalar carrer avall.

—Quan el vegi, giri a l'esquerra.

Va començar a marxar, però es va aturar un moment.

—Per cert... hi fan els millors croissants de la ciutat.

Quan vaig arribar al forn de pa, vaig recordar que només hi havia anat per trobar el carrer. Tot i així, hi vaig entrar.

—Voldria un croissant, si us plau.

La dependenta em va somriure.

—L’ha tastat mai?

Vaig negar amb el cap.

—És el primer cop que en compro.

Ella va riure.

—Doncs espero que no sigui l'últim.

Amb una cura exquisida va embolicar el croissant amb paper i me’l va allargar. Quan el vaig agafar encara era calent. Devia haver sortit del forn feia ben poca estona.

Vaig sortir al carrer i, al cap de pocs metres, no vaig poder resistir la temptació de desembolicar el croissant. La primera mossegada encara era tèbia. La senyora tenia raó. Era, probablement, el millor croissant que havia tastat mai.

Vaig continuar caminant cap al recinte firal amb la panxa contenta i el mapa entre les mans.

Un nen que passava de la mà del seu pare es va aturar davant meu i va assenyalar el paper.

—Què és això?

Vaig mirar el mapa.

—Un mapa.

Va arrufar el nas.

—Per a què serveix?

Vaig estar a punt de respondre “per saber on ets”, però vaig canviar d'opinió.

—Per pensar abans de caminar.

—Ah—va exclamar el nen, sorprès.

El pare del nen va mirar el mòbil abans de continuar caminant.

Vaig plegar el mapa amb molta cura abans de travessar les portes del recinte firal. Un gran cartell donava la benvinguda als assistents.

CONGRÉS INTERNACIONAL

Intel·ligència Artificial aplicada a la simplificació de la vida quotidiana

Vaig somriure.

Feia menys d'una hora havia necessitat un quiosquer, una senyora desconeguda  i un plànol de paper per arribar fins allà.

Quan vaig obrir el programa, de seguida vaig buscar el meu nom.

Dr. Dídac Dreceres

Especialista en optimització dels processos de presa de decisions

Em vaig tocar el cervell. Després vaig mirar el mapa i, finalment, el cafè que havia comprat a la màquina del vestíbul del recinte. Per primera vegada, tots tres em van semblar perfectament compatibles.

Quan em va tocar intervenir, vaig pujar a l'escenari amb el mapa sota el braç i el got de cafè a la mà. Vaig deixar el cafè damunt del faristol. Després el mapa.

Algunes persones del públic van mirar el mapa amb curiositat. Ningú, però, va mirar el cafè.

—Bon dia.

Vaig fer una pausa.

—He estat a punt de no arribar.

Algú va riure.

—M'he perdut.

Una altra pausa.

—Ha estat la millor part del dia.

Ningú no sabia si allò formava part de la conferència o era simplement una confessió. Jo tampoc.

Quan vaig sortir del recinte firal, vaig començar a caminar cap a casa. Instintivament vaig allargar la mà cap al mapa. No em va caldre desplegar-lo i me’l vaig posar sota el braç.

En arribar davant la porta de casa, encara duia el mapa enganxat fidelment sota el braç. Havia tornat sense desplegar-lo ni una sola vegada.

Vaig somriure.

Llavors vaig deixar les claus al rebedor, les sabates sota el penjador, i el cervell damunt la tauleta de nit. Després el vaig connectar al carregador. Per primera vegada vaig tenir la sensació que aquell dia qui més s'havia recarregat no havia estat el cervell.

Abans d'apagar el llum vaig abaixar la mirada cap al mapa plegat. Després vaig pensar en aquell croissant deliciós. Aleshores vaig començar a sospitar que pensar no servia només per arribar, sinó per no passar de llarg de tot allò que et surt al pas.

L'endemà, després de dutxar-me, vestir-me i rentar-me les dents, em vaig tornar a posar el cervell. Continuava pesant exactament igual que el dia anterior. Però, curiosament, jo ja no.